Inspiradores d’art des de la prehistòria, l’abella catalana està sent atacada pel canvi climàtic

La mitologia egípcia les considerava éssers sagrats, nascuts de les llàgrimes de Ra, el déu del sol. Creadors de l’apicultura, els egipcis van ser els primers de col·locar les abelles en els ruscs per aprendre a manejar-les i produir la mel. Cinc mil anys després, una falsa frase atribuïda a Albert Einstein triomfa a les xarxes socials: “Si les abelles desapareguessin de la faç de la Terra, als humans només els quedarien quatre anys de vida”. L’apocalíptica cita, no obstant això, no està exempta de raó segons els experts i els estudis científics. L’abella està en crisi, i l’impacte va més enllà d’una baixada significativa en la producció de mel. Samuel Ramal, un apicultor de 43 anys de Polinyà, resumeix la situació en una simple frase: “Les abelles són com el marcapassos del medi ambient. Quan elles estan malament, tota la resta va decaient a poc a poc. Els humans també”, explica. “Els apicultors catalans estan patint, i això és molt perillós per a la floració, l’agricultura i la salut de tots”, afegeix.

Nostres-cat-abella-catalana

Fa deu anys que Ramal va patir un accident que el va deixar incapacitat per treballar com a fuster. Set operacions, el peu destrossat, els ànims per terra… fins que van arribar les abelles. “Vaig provar un tractament d’acupuntura amb elles i vaig millorar moltíssim. Per això dic que d’elles s’aprofita més que del porc: des de l’agulló fins a l’aire que desprenen. A mi em van canviar la vida, per això ara me les estimo tant”, diu.

Ramal també és el secretari de l’associació d’apicultors de la província de Barcelona, que aglutina al voltant d’un miler de socis que exploten uns set mil ruscs. “Tinc col·legues que estan pensant a deixar-ho. Arribarà un moment que ens costarà trobar mel. Pot sonar estrany, però ja es parla de crear robots-abelles que pol·linitzin per elles. El que no és un futurible, sinó una realitat, és la pol·linització a mà, a la Xina ja ho fan”, explica.

Fa cinc anys, Ramal va construir dues petites casetes amb forma de rusc d’abelles en una parcel·la a la qual s’arriba per una carretera d’ametllers florits. En una, es pot respirar l’aire de l’interior d’un rusc que té instal·lat al petit amagatall natural, “un dels recursos naturals més beneficiosos per als humans”, assegura. En l’altra, va crear un sistema perquè els seus clients puguin dormir sobre els eixams, notar les vibracions i relaxar-se amb l’olor de mel. “Et calma moltíssim i és un regenerador de molècules”, diu Ramal dalt d’un turó verd, on, admet, hi va també per gust. “No només és feina, ja és una forma de vida”.

Després de mitja dècada dedicat plenament a l’apicultura, Ramal ha observat com les abelles ara s’alimenten pitjor i, per tant, moren abans. “Els més veterans m’expliquen que abans solament havies d’anar a visitar-les sis vegades a l’any. Ara cal estar-ne pendent tot el temps, entre altres coses perquè no les ataquin espècies invasores com la vespa asiàtica”, diu. “Per saber com d’importants són per al medi ambient, solament has de preguntar-l’hi al propietari de l’hort del costat. Està encantat de tenir-me com a veí”. Segons Greenpeace, de la pol·linització de les abelles depenen ni més ni menys que el 70% dels cultius per al consum humà.

“És important que la gent es conscienciï que les abelles no solament produeixen mel i cera, sinó que l’agricultura depèn d’elles”, explica Antonio Gómez Pajuelo, biòleg i consultor apícola. S’estima que entre el 60% i el 90% de les plantes silvestres depenen de la pol·linització animal, segons un informe realitzat per la càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic, amb el suport del Ministeri d’Agricultura. “La seva activitat és bàsica per al manteniment de l’ecosistema, i els estudis científics coincideixen que la població de les abelles ha caigut entre un 40% i 60%”, diu Gómez Pajuelo.

Rafel Muria és el president de Mel Muria, una empresa apícola fundada el 1810. Des del seu despatx del Perelló (al delta de l’Ebre), el conegut com “el poble de la mel” (amb només 2.900 habitants representa entorn del 25% de producció de la mel catalana) observa els núvols de tempesta que aguaiten els seus eixams. “Si aquest fred durés dues setmanes més, les abelles rebentarien. Fa dos dies estàvem a 18 graus i demà pot ser que nevi. Aquests canvis tan pronunciats són catastròfics per a elles. Aquest any ha plogut molt poc. I el pitjor és que el canvi climàtic ja no té solució, s’hauria d’haver reaccionat molt abans. Ara només ens queda intentar, de la millor manera possible, esmorteir l’impacte”, explica resignat.

Les xifres que aporta Muria sobre els seus comptes parlen per si soles: “Estem al 50% de la producció”, diu. Segons les últimes dades actualitzades del Departament d’Agricultura, el 2016 es van produir 1.723.380 quilos de mel. Gairebé un 29% menys que el 2010 (2.421.127), a pesar que el nom d’explotacions apícoles ha augmentat un 28% des del 2010, passant de les 1.350 del 2010 a les 1.873 del 2016. En la cera la xifra és encara més alarmant: dels 53.778 quilos el 2010 es va passar a 36.762 el 2016.

abella-catalana-nostres-cat

“El que acabarà passant és que la mel s’acabarà convertint en una producte de luxe”, explica Muria. Més dades avalen la seva tesi: en els últims anys, el consum de mel a Catalunya ha disminuït un 12% i el preu del litre mitjà s’ha elevat 80 cèntims (6,41 euros), segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).

Com si es tractés d’un ofici d’estirp, Muria representa la cinquena generació de la família que gestiona el negoci. El seu avi va ser un dels primers apicultors de Catalunya a practicar la transhumància, que consisteix a portar els ruscs a llocs amb més flors perquè pol·linitzin. Mentre repassa les fotografies del seu amplíssim arxiu, en troba una en la qual s’observa el seu avi, Rafel Muria Llambrich, al costat de la seva àvia, en una parcel·la del Perelló amb un rusc de fusta a la mà. “Els anys passen i ens anem adaptant als nous temps. Ells feien la transhumància amb rucs per transportar els eixams. Ara nosaltres ho fem amb camions, però cada vegada hem de pujar més i més als Pirineus per trobar les mateixes flors que ells trobaven més avall. El desert d’Almeria puja cap al delta de l’Ebre”, diu rotund.

Font: El País.com

Si voleu més notícies ciqueu aquí.